Un dia d’aquests, llegint la premsa, em vaig topar amb un article sobre un esport femení que porta per nom kickingball. Reconec el meu més absolut desconeixement d’aquesta pràctica esportiva, però que segons deia l’article i després vaig poder corroborar a través d’altres recerques és altament popular a Sud-amèrica, sobretot a Veneçuela, i ha arrelat de fa anys a Tenerife i a Madrid, expandint-se a llocs com Bilbao, València o Barcelona gràcies a la comunitat veneçolana instal·lada en aquestes grans ciutats. El kickingball és, per definir-lo en poques paraules, una barreja de beisbol i futbol, i malgrat que la popularitat del joc en l’actualitat l’han portat les dones, he llegit en molts articles que en els seus llocs d’origen també es practica amb grups de nens dels dos sexes. Aquest pot ser un exemple de la sexualització de l’esport, és a dir, la pràctica de determinat esport en funció del gènere de l’esportista. Potser podríem afirmar que els esports que més practiquen les dones són aquells en què no predominen els homes, a vegades ja no només com a participants, sinó ni tan sols com a públic. Ja he escrit alguna altra vegada sobre la invisibilitat de les dones en el món de l’esport, el poc reconeixement i les dificultats per arribar a l’èxit esportiu. Hi ha certs esports que s’associen a la seva masculinitat i que els grans promotors –privats i públics– i ressorts mediàtics alimenten. Deixo una pregunta en l’aire: tindria el mateix suport –en tots els àmbits– el Bàsquet Andorra si fos un equip femení el que hagués arribat a dalt de tot?