Temps enrere el personatge va declarar que havia estat “mal interpretat per molts”; que els espanyols “són càlids, afectuosos i carinyosos”; que existeix “una cultura del piropo”; que ell ha estat “galant... sempre en els límits de la cavallerositat, el respecte i la sensibilitat” i que interaccions i relacions (amb les dones) han estat “sempre benvingudes i consensuades”. Fa quatre dies ha acceptat “tota la responsabilitat” en els casos d’assetjament sexual que més d’una vintena de dones van denunciar l’estiu de l’any passat. Què ha succeït perquè Plácido Domingo, una de les veus més importants de la lírica mundial, hagi fet un gir tan radical? Doncs que una investigació del sindicat de músics d’òpera dels Estats Units afirma que les esmentades acusacions d’assetjament són certes. El cas ha esclatat allí perquè ha desenvolupat el gruix de la seva carrera professional en aquell país, dirigint les òperes nacionals de Washington i Los Angeles. No és sorpresa que, com en altres escàndols de figures públiques que han acabat condemnades pels seus actes, el seu comportament dins la indústria de l’òpera nord-americana fos vox populi –com el de Weinstein a Hollywood– fins al punt que el personal femení del seu entorn tenia consignes de com interactuar amb ell per intentar evitar-lo. Durant dècades, amb al poder que li donava la seva privilegiada posició en el món de la música clàssica, Domingo va fer el que va voler. Per sort els temps canvien i les dones van perdent la por. A veure si els Domingos i Weinsteins que pul·lulen pel nostre voltant capten el missatge.