Obres el diari un dia qualsevol i hom diria que estàs llegint els primers capítols de La taronja mecànica, aquella cèlebre novel·la d’Anthony Burgess de la qual el gran Kubrick va fer una extraordinària pel·lícula. A la novel·la –escrita en una estranya barreja entre anglès i rus–, l’Alex i els seus col·legues fan actes de violència gratuïta, brutal, només pel plaer de fer mal. Potser no cal traslladar-nos al Londres futurista. Al Carnaval d’Encamp, de matinada, una colla d’energúmens van estovar de valent un jove de la Seu, i sembla que no ha estat la primera vegada que han actuat. Naturalment, la policia diu que busca els set o vuit ganàpies que es van atrevir contra un noi de setze anys. El país és petit i no hi ha dubte que els trobaran i que les autoritats i la justícia, tot i que lenta i cega, actuarà. Per desgràcia, això no és una notícia, si ens hem de cenyir el vell aforisme dels periodistes: no ho és que un gos mossegui un home sinó que un home mossegui un gos. Les matinades amb festa els carrers d’Andorra s’han convertit en una versió muntanyenca de Pecos City. Que no sabem com actuar és una obvietat. És, potser, el senyal més evident d’un fracàs col·lectiu. A la novel·la, l’Alex, el protagonista, és sotmès a una terrible teràpia que el fa associar Beethoven (una de les seves passions) amb accions de violència extrema. Avui, un experiment com aquest seria senzillament impensable (i és una de les causes per les quals la novel·la –i la pel·lícula– han caigut en una mena d’ostracisme). Mentrestant, anirem fent la viu-viu. Són canalla i –com deia sempre la meva padrina– pugen com els pins del bosc.