Com que les darreres setmanes hem estat més pendents de si el veí estossegava de manera sospitosa, per si de cas s’escampava l’alarma i ens arribava l’ordre de confinament domiciliari, ens havíem oblidat que a l’altre extrem de la Mediterrània hi continua havent uns quants milions de persones confinades, i en unes condicions que disten un món de les comoditats del domicili de qualsevol de nosaltres. Ens ho ha recordat, amb la seva subtilesa habitual, l’amic Erdogan, en comunicar a la Unió Europea (UE) que dona per finalitzat l’acord signat el 2016 pel qual Turquia cobrava uns bons calerons a canvi de barrar el pas a l’èxode dels refugiats sirians que volien traspassar les fronteres continentals fugint de la guerra al seu país. A més, Erdogan es lamenta que els governs europeus no li fan costat en l’ofensiva bèl·lica que ha empès pel seu compte a la frontera amb Síria contra l’exèrcit d’Al-Assad. I, consegüentment dolgut pel poc afecte que li mostra Europa, ha decidit empaitar una part important dels refugiats que són en sòl turc fins als passos fronterers amb Grècia. Davant aquesta nova crisi humanitària, les autoritats europees han reaccionat com solen fer-ho: suspenent les sol·licituds d’asil polític i tancant encara més els accessos fronterers, rebutjant sense miraments aquells que intenten entrar-hi per força. Paral·lelament, la cancellera Merkel i el cap de la diplomàcia de la UE, el pallarès Josep Borrell, han retret a Erdogan que utilitzi els refugiats per fer xantatge a les institucions europees. Malauradament, no sembla que la UE tingui actualment gaire autoritat moral per retreure res en matèria de polítiques migratòries.