I en vas fer vuit, dimecres de la setmana passada. Vuit són, ja, i l’aforisme que proclama la velocitat gairebé insuportable dels dies i de les setmanes i els mesos que passen es fa més evident que mai. I la relativitat amb què corre el temps és, tanmateix, un fet fascinant, i només voldries que discorregués un pèl més lentament per poder assaborir amb més calma els moments preciosos que ens ofereixes cada dia, i tens por que, com si fossin bombolles de sabó, petessin i només ens deixessin un polsim fràgil de memòria. Però segur que no: són tan intensos que, des del mateix moment en què es produeixen, ja formen part del bagatge amb què vaig pel món i encaro el pes dels anys. Ets l’alegria personificada, encomanadissa i incondicional: tens amics i amigues i gossos i gallines i rucs i tot un món per descobrir. Llegeiexes molt bé. Les matemàtiques –el càlcul, vaja– van per bon camí, i les estones (moltes!) que passem al cotxe són un festival de sumes i restes, petits reptes que prens com el que són: un joc. Vas a La Llacuna a aprendre a tocar el violí, cada dijous, amb la Marina, que fa trompeta, després d’un bon berenar. No estem segurs del tot de si tens prou oïda, però hi vas contenta, l’agafes prou bé i la posició de l’arquet és la correcta. Vius –vivim– en temps complexos. T’interessa l’actualitat, i no tinc cap dubte que, quan creixis una mica més, seràs una dona combatent i informada, i que les decisions que prenguis o que ajudis a prendre faran d’aquest món un lloc millor del que t’estem deixant. Mentrestant, mirarem de conservar-te’l, ni que sigui una mica apedaçat, durant un temps més. Per molts anys, Clara.