Deixant de banda el problema de salut pública causat per l’expansió del nombre de contagiats pel coronavirus, per a la ràpida solució del qual cal dedicar, òbviament, tots els recursos necessaris i més, l’epidèmia també demostra cada dia que passa que aquest sistema de globalització capitalista que tenim no és ni de bon tros tan sòlid com ens havien venut. Ben al contrari, tal com creixen els problemes, l’origen dels quals sovint és difícil d’esbrinar, la tramoia de relacions internacionals, sobretot en el terreny econòmic, trontolla com una barraqueta de fira aixecada amb quatre canyes i parets de cartró. És el que algú ha batejat com l’efecte marea: et pots banyar completament nu al mar mentre l’aigua t’arriba al coll, però si bades quan baixa la marea, llavors la teva nuesa es fa ben evident. I així, mentre veiem com el nivell de l’aigua ja és per sota del melic, i segueix baixant, qui més qui menys mira de mantenir la calma i fer cas de les autoritats sanitàries malgrat la perplexitat davant de mesures contradictòries que ningú no explica satisfactòriament. Es prohibeixen els actes multitudinaris però els transports públics van ben plens en hores punta; es prohibeixen els vols des d’Itàlia però no hi ha cap control dels viatgers de trens i autobusos; es decreta que els partits de futbol es juguin sense públic però ningú no evita que, en arribar a l’estadi, els equips siguin rebuts per una gentada d’aficionats, estrets com anxoves darrere les tanques de seguretat... Ens asseguren que quan arribi la calor el virus desapareixerà. És clar que això ens ho diuen quan acabem de passar un dels febrers més càlids de la història.