A jutjar per alguns titulars, actituds i accions, la fi del món ha arribat a Europa. El bressol de la civilització moderna ha entrat en pànic i va directe cap a l’abisme. Res sembla que ens pugui deslliurar de l’onada d’histerisme i pànic que està afectant el comportament de la gent més enllà de qualsevol actitud mínimament comprensible i raonable. No es tracta de donar xifres; no paga la pena, qualsevol haurà quedat desfasada quan llegeixi aquestes ratlles. Tot i així, a escala mundial el nombre de morts del Covid-19, a l’engròs, gira al voltant de les sis/set mil persones. Que ens està passant perquè ens estiguem tornant tots bojos? Potser és que a força que ens ho hagin matxucat fins a no poder més, o ens hàgim deixat ensarronar o ens autoenganyem, que tant l’hi fa una cosa com l’altra, havíem arribat a creure que vivim en un món segur. Oh, Europa! Una comunitat que ens protegeix de qualsevol mal... Amén! Hi ha milions de persones al món i uns quants milers a la nostra Europa que no gaudeixen ni gaudiran mai d’aquesta falsa sensació de seguretat/immunitat. El pànic-virus, com algú l’ha batejat més que encertadament, és un tsunami que ho ha escombrat tot. Recorden els refugiats dels camps de concentració de Grècia o els morts de Síria i de tantes altres ciutats? Són fets, llocs i situacions amb xifres de mortaldat que multipliquen exponencialment les del Covid-19. La gran diferència és que aquests ens importen una merda. Ara i aquí tenim problemes moltíssim més greus: han suspès el futbol i s’està esgotant el paper per fregar-nos el cul (literalment).