Fa poc més d’una setmana que va esclatar la pandèmia i amb el pànic en mode dolby surround, costa triar el gra de la palla enmig de tanta “informació” bona-dolenta, falsa-real; que s’expandeix a la velocitat de la llum. Cada dia que passa és més palès el fet que els països de l’estat asiàtic han sabut gestionar amb més celeritat i encert el tema. Les mesures de prevenció i contenció sanitàries, però sobretot les socials. Crec que un element que fa la diferència és el tarannà, la idiosincràsia –o com l’hi vulguin dir– de la població. La Xina a banda, la consciència social i col·lectiva de la gent de Corea del Sud, Hong Kong, Japó o Singapur va ser un element clau des que es van anunciar les mesures de prevenció i fins i tot abans. De tal manera que estan revertint la pandèmia i l’epicentre s’ha traslladat a Europa. Una Europa que malgrat els inputs que ens arribaven no va reaccionar amb la suficient celeritat. Sobradesa? Supèrbia? Conveniència? Superioritat? Inoperància? Es triï l’opció que es triï el que no ha ajudat és la nostra idiosincràsia entre “llatina” i individualista. L’assumpte del “bé comú” és un concepte que ens agafa a contrapeu, abstrets com estem mirant-nos el melic. Ull, que ningú discutirà que no siguem solidaris, que ho som; amb “els altres” aplaudiments d’homenatge per al personal sanitari que s’està jugant el físic (literalment) per nosaltres, els que facin falta. Però ha costat Déu i ajuda que tots –governants i governats– entenguéssim i acceptessin que el millor per revertir la situació era el confinament domèstic. I per ajuda vull dir ordres, decrets, lleis i sancions.