Enmig de la foguera –abans, de les epidèmies en deien constel·lacions de malalties– és segurament massa d’hora per pensar en l’endemà. Però sí que hi ha algunes lliçons que comencen a esbossar-se en aquesta crisi que ens interpel·la a tots i que, sens dubte, és una catàstrofe que marcarà profundament el temps que ens ha tocat de viure. Primer de tot, en la fragilitat. Cada ics, la natura ens ensenya les dents. Bacteris i ara virus, “un problema envoltat per proteïnes”, són capaços d’ensorrar països i condemnar generacions, davant la nostra impotència. Impotència limitada, per sort: els científics ens ajudaran a sobreviure si, al nostre torn, hi confiem i els donem tot el suport que necessiten. L’abnegació i el sacrifici dels metges i de tot el personal sanitari és monumental i haurà de ser reconegut i recompensat. I la resposta solidària de la societat és sensacional. Hi ha una paradoxa lacerant: en un context de globalització que és incapaç d’impedir que la plaga arribi fins al darrer racó del planeta, les solucions han de ser forçosament locals. La resposta dels dirigents andorrans a la crisi, transparent, valenta i rigorosa, tractant en tot moment els ciutadans com el que són –o haurien de ser: gent adulta, informada i responsable–. Si la comparem amb l’espanyola, amb aquelles delirants compareixences plenes de militars, on només hi faltaria un torero i el cardenal primat, la distància és abismal. Enhorabona als responsables. No defalliu, us farem costat en tot. La lluita continua.