És curiós que, almenys en les informacions que m’han arribat aquests darrers dies, encara a cap veu autoritzada no se li hagi acudit recordar allò que “tota crisi és una oportunitat”. Deu ser que alguna cosa vam aprendre tots plegats de la crisi econòmica que ens va arribar fa uns deu anys i que hem trigat tant a remuntar (uns més que d’altres, certament). També de l’actual crisi sanitària, i de les estretors econòmiques que la seguiran, n’haurem d’extreure unes quantes lliçons per al futur; però, a diferència de crisis anteriors, ara també podem posar a prova algunes consignes que hem anat repetint majoritàriament els darrers temps com si hi creguéssim de debò. Així, en tan sols un parell de setmanes hem pogut constatar que treballar des de casa, aquells que ho poden fer, no ha de suposar pèrdua de productivitat per a les empreses; que moltes reunions d’aquelles importantíssimes i inajornables es poden celebrar sense necessitat d’agafar avions ni haver de mobilitzar un munt de policies per garantir-ne la seguretat; que és cert que si hi hagués una xarxa de transport públic prou eficient perquè tots ens hi poguéssim desplaçar l’aire de les nostres ciutats seria molt més net; que si en lloc de consumir compulsivament aprofitem millor el que tenim a casa no generarem tants residus i, a més, estalviarem uns bons calerons. El que està per veure és si, quan tornem al que anomenàvem normalitat, tornarem també als vells mals hàbits o haurem estat capaços de posar els fonaments per al veritable i profund canvi social i econòmic que tan sovint diem que volem (sense sacrificar les comoditats de la nostra societat benestant, és clar).