Mentre en l’estat de confinament diposito tota la meva confiança en els serveis sanitaris, en les persones que fan possible que funcionin els serveis essencials –des dels d’emergència fins als alimentaris, això és molta gent– i en els mitjans científics perquè d’aquesta en sortim amb les menors baixes possibles, ens arriba la notícia de la mort d’un dels grans del còmic: Albert Uderzo, el dibuixant d’Astèrix i Obèlix. Em prenc una pausa en el treball i també deixo de banda per uns instants la informació sobre els estralls del virus. M’acosto al prestatge on el nostre fill té els llibres de l’Astèrix, perquè hi ha gustos que passen de pares a fills. Sí, soc dels que pertanyen a aquella generació que va créixer llegint les aventures de l’astut petit gal i el seu forçut amic, que gràcies a la poció màgica que elabora el druida Panoràmix, enfilant-se als arbres per tallar el vesc amb la seva falç d’or, converteixen el llogarret en irreductible davant dels intents de conquerir-lo per part dels romans. És evident que les històries d’Astèrix són un tot entre el dibuix d’Uderzo i els guions de Goscinny, però el pes del dibuixant en el còmic és francament inqüestionable per la seva capacitat artística. Un geni, sens dubte, que ens va fer viatjar a través dels seus llibres a multitud de llocs mostrant-nos la seva riquesa i diversitat a través de les il·lustracions, tot i que estigués basada en recurrents tòpics, i que ens alliçonava –ens alliçona encara ara– sobre l’esperit de resiliència d’un poblet davant l’invasor.