No t’acostis, a un metre. Rentem mans compulsivament, desinfectem un cop rere l’altre, ens autoavaluem la temperatura, ens mirem de reüll dins el supermercat, porucs de qualsevol esternut perillós, no ens saludem efusivament pel carrer. Sortim tapats amb mascareta i guants a tirar la brossa i si per casualitat trobem algú canviem de cantó. Vivim confinats a casa o anant a la feina, si és considerada essencial, enmig de carrers buits i silencis esfereïdors. Sense cues ni soroll de motors, amb semàfors intermitents que ja no ens aturen. Fa fred, de nou baixen les temperatures, i la sensació és de devastació. Les coses que en les nostres cultures acostumen a passar al voltant d’una taula amb vi, en un bar o una terrassa, es desenvolupen entre quatre parets. Micromons que més que mai esdevenen universos. Menjadors convertits en gimnasos improvisats i oficines virtuals. Balcons que són més que mai la finestra a un món que sembla aturat des de fora. Darrere cada llum encès una història, una família, un persona gran o un treballador que arriba a casa cansat d’una dura jornada. Misèries i alegries d’un confinament obligatori, trist. Llàgrimes de soledat i petons virtuals, abdominals a l’estora i copes a través de la pantalla entre els buscats somriures d’amics. I continuem subratllant el dies en el calendari per sortir d’aquest confinament per tornar a sentir el tacte de la pell, l’olor de la gespa fresca, per compartir cerveses i partits de futbol, per fondre’ns en un petó oblidant per sempre aquest “a un metre”.