Foteses

Fa un parell de setmanes el futbol, el Barça més concretament; i també el torneig de rugbi de les Sis Nacions –que s’acabava aquell dissabte– ocupaven un espai més que prioritari en la meva agenda de lleure. És cert que el Sis Nacions ja estava a les acaballes perquè només quedava per disputar una última jornada, amb tots els partits concentrats en el dissabte 14 de març. Pel que fa al Barça, entre la Lliga i la Champions, el calendari estava entretingut; i més tenint en compte l’ajustat marge de punts que hi havia al capdavant de la Lliga. Han passat poc més de quinze dies i contra tot pronòstic resulta que no el trobo a faltar gens, ni mica. No soc cap afeccionat radical, però he tingut algun, diguem-ne “conflicte” familiar, per prioritzar-lo en l’agenda domèstica. I ja fa anys, molts anys, que un mal resultat no em fa perdre la gana. I d’emprenyades, les justes –malgrat el pobre joc que l’equip mostrava darrerament massa sovint. Però el futbol ocupava, sense cap mena de dubte, un lloc destacat entre les meves aficions o el que és el mateix, les meves prioritats. Aquesta catàstrofe mundial, amb tota la seva càrrega de negativitat gegant, també actua de catalitzador que, encara que sigui inconscientment, fa que (re)descobrim les nostres prioritats. Potser només sigui un efecte secundari irrellevant de l’excepcional situació que viu el planeta. A vostè (lector/a) tot plegat pot semblar-li una fotesa. No serè jo que l’hi discuteixi, però ara, aquí i avui, em venia de gust parlar-ne. Petites foteses sense importància. O igual en tenen més de la que, en condicions normals, els donaríem?