No sé si és una patologia, però una branca de la meva família –des de fa diverses generacions– tendeix a tancar-se a casa i a no voler-ne sortir. No és ni agorafòbia ni proximitat consanguínia amb la Dickinson, simplement que com a casa, enlloc. Suposo que, en part per això, en resulta tan fàcil als de casa, adaptar-nos a no sortir al carrer i a la restricció de la socialització –un altre eufemisme del nivell de “cessament temporal de la convivència”. Als orquets ja ens està bé això del confinament. A la resta, els veus corrent pel pàrquing o pujant i baixant les escales de l’edifici, com gats engabiats. Bromes al marge, fem el que podem, i en general ho estem fent prou bé. I que ningú no abaixi la guàrdia. La qüestió és que d’un dia per l’altre, tot allò que sabíem del cert ja no ho és. Els plans a mitjà termini, per a aquells que en fem, han perdut tot el sentit, i el concepte de viure el present es limita a omplir el temps entre les dues rodes de premsa diàries de govern. La vida online, amb gimnàstica, classes de ioga, pastissos, lectures, manualitats i sèries per a aquells que no poden fer res des de casa. Als que se la juguen, el nostre reconeixement. El proper que digui que a la policia o als bombers els paguen per dormir, me’l menjo. I als que fem teletreball amb nens, què us he de dir: la meva solidaritat absoluta. A la nit, ens esperem a sopar després d’aplaudir els cossos sanitaris per la finestra. Noves rutines. D’aquí a uns anys, la tos persistent del Dr. Benazet serà un més dels referents nacionals, com els clípols. Tant de bo tot plegat ens faci més savis.