Benvolgut doctor Martínez Benazet. No ens coneixem. Que jo recordi, no hem tingut ocasió de coincidir mai, i mireu que això és difícil, en aquest país. Perdoneu-me l’atreviment per escriure-us: teniu prou maldecaps i segur que l’últim que us ve de gust és rebre correu no sol·licitat. Però sento la necessitat imperiosa de posar per escrit quatre idees que fa dies que em ballen pel cap. Primer de tot, donar-vos les gràcies per ser-hi. No només per comparèixer cada dia a partir de la una, per donar-nos les dades, les recomanacions, els consells: la feina dura continua quan s’apaga la càmera i no s’acaba mai. No vull ni imaginar-me quin és el patiment, el pes de la responsabilitat, l’angoixa per haver de prendre decisions que, en última instància, afecten la vida –en sentit estricte– dels vostres conciutadans. És com una extensió del jurament hipocràtic que, com a metge, us vincula, multiplicada pel pes de l’altre jurament que, com a ministre, vau fer fa uns quants mesos. Aquest doble vessant, el del professional de la medicina i el del servidor públic, conflueixen i es complementen. Us vull donar les gràcies també per la claredat i la serenitat amb què ens parleu. Estic segur que és també l’expressió del convenciment que es fa tot el que és humanament possible per protegir-nos. Ara tots som com aquells pacients que, quan surten de veure un bon metge pensen: “Estem en bones mans”. Us dono les gràcies. I espero, quan finalment ens trobem i ens presentin, que em permeteu que us faci (si està permès) una abraçada.