Es fa estrany mirar per la finestra i veure els carrers buits, sense gent, sense trànsit, en una solitud monòtona només alterada pel ball d’ombres que el sol projecta damunt les façanes. El mateix paisatge hora rere hora, dia rere dia. De tant en tant, es veu un rostre darrere la finestra de l’edifici del davant. El rostre d’algú que també mira el carrer i espera algun auguri que el pitjor ja ha passat, que la fi del confinament és mes a prop. Les finestres, les balconades, han esdevingut el darrer reducte de socialització. Una socialització forçada, fugaç, succedània. Necessària, tanmateix. Aquell veí del barri, que potser et sona d’haver-lo vist algun cop malgrat no haver-hi intercanviat mai ni una trista salutació, és ara el Divendres de la teva illa de Robinson. I viceversa. Però quan arriba la nit, el miratge s’esvaeix i la monotonia exterior s’instal·la també en el teu paisatge interior. El temps s’esdevé una substància viscosa, gairebé impenetrable; el rellotge es revela com el teu pitjor enemic, i el calendari deixa de tenir sentit perquè avui és igual que ahir i demà serà igual que avui. Despullat de les rutines quotidianes, i un cop esgotats els refugis habituals (els llibres pendents, els vells vinils redescoberts...), la fugida cap endavant et porta a ocupar les hores amb activitats inversemblants que has vist fer a d’altra gent a la televisió. Activitats, però, que contradiuen les teves conviccions de persona presumptament assenyada. I és només aleshores quan t’adones que l’existència consisteix al capdavall a saltar de contradicció en contradicció, que finalment tens la certesa que te’n sortiràs d’aquest mal pas.