Ben bé aquest article el volia fer girar al voltant d’una de les persones que aquests dies s’ha convertit en un referent per a tots i que diàriament entra a les nostres cases com si fos un membre més de la família per explicar-nos les novetats al voltant de l’evolució de la pandèmia al país i de l’estat de salut del nostre sistema sanitari: Joan Martínez Benazet, primer, ministre, després. La primera part del títol està extreta de l’entrevista que li va fer Vilaweb (29-03-2020) on en resum prioritza el salvament de les vides humanes a qualsevol altra consideració. Hom entén que en una situació com la que vivim ens hem de situar clarament en el costat humanitari i solidari en aquest debat miserable que portem des de l’inici de la pandèmia: la vida passa indefectiblement per davant de l’economia, per davant d’un sistema econòmic i financer basat en el neoliberalisme que afebleix l’Estat just quan més el necessita la població. Hi hauria tant a descriure què hi ha darrere d’aquesta afirmació que l’espai de l’article no ho permet.
Però també en aquests dies estranys, confinats amb una quasi nul·la relació entre persones si no és per telèfon, missatges o videoconferències, un s’adona encara més de la funció social de la cultura, del seu paper socialitzador i de cohesió, de construcció d’una societat creativa i participativa que genera al llarg del temps i dels seus projectes, que es preocupa pels afers públics i, en definitiva, enforteix les causes comunes. Les múltiples iniciatives que es fan a través de les xarxes o dels canals culturals en són una mostra. Perquè és evident que hem de salvar la pell… però també l’ànima.