Benvolgut ministre, benvolgut Eric. Em permetràs que et tutegi, perquè ens coneixem des de fa temps, i fins i tot vas ser el meu super-superior durant un parell d’anys. I ara no em sortiria tractar-te de vós, perquè en aquesta contesa, i des de la distància, et sento més proper que mai. Estic segur que mai no hauries imaginat la situació que vius, tu i tots els companys del consell de ministres, com a cos col·legiat. És ara quan penso especialment en les màximes del Fiter, que són la destil·lació perfecta del sentit comú de la bona gent de muntanya, en els passatges en què expressa la necessitat imperiosa d’escollir per “a les empreses i empenyos” aquells “hòmens íntegros, discrets i experimentats”. Si aguantar les regnes d’un país els dies de cada dia ha de ser d’una complexitat inimaginable per als esperits acomodaticis (que, a més, ens queixem per qualsevol fotesa), no puc ni tan sols fer-me a la idea del laberint de decisions i accions transcendentals per al present i per al futur que has de prendre cada dia des de la primera línia. Potser sí que la història la fem tots, com a comunitat, però vosaltres, els governants, en sereu els protagonistes, les cares, els noms i els cognoms que els estudiosos del futur assenyalaran com als timoners que van pilotar el vaixell andorrà durant la tempesta perfecta. Sé que ho feu tan bé com podeu, i encara amb un plus d’esforç i de sacrifici, que no hi ha ni un moment de descans, però estic segur que us mou la convicció que ens en sortirem, perquè no hi ha alternativa. Si us serveix de consol, teniu tot un vell país al darrere.