En aquest moment apocalíptic de carrers buits, silencis continguts i anhels reprimits un vell debat de base torna a aflorar amb potència, de la llibertat versus la seguretat, de la transparència o el del control. Què preval, la llibertat individual o la seguretat? Ens han de monitorar per saber els moviments de la població per controlar possibles focus o preval el dret a la privacitat amb risc de major contagi? El model sud-coreà per fer front a la Covid-19, que molts països estudien implantar, preveu registres dels positius a través d’aplicacions mòbils que eviten desplaçaments per fer controls i geolocalitzar-los per controlar els moviments i evitar fugues dels confinaments. Si bé és efectiu per contenir la situació, ha d’estar molt ben definit en el temps i ha de tenir les supervisions necessàries perquè no s’utilitzi amb finalitzats poc ètiques. Altres dubtes, s’ha de confiar en la responsabilitat de la ciutadania o s’ha d’imposar mitjançant controls policials i sancions? Poden els polítics explicar que la situació es comença a controlar i que la corba s’aplana sense la por que uns quants decideixin unilateralment abandonar el confinament i anar a les segones residències, o és millor el discurs de la por per mantenir-nos tots tancat i evitar fugues? Dubtes que afloren, de difícil resposta, ja que comporten concessions i que es veuen diferent en funció de quina sigui la cultura i els seus costums. Debatem si volem ser corresponsables en una societat madura o hem de ser fiscalitzats perquè no apliquem el sentit comú. En tot escenari es preveuen beneficis i forts riscos.