Què és millor, segons ens pregunta la saviesa popular: ser cap de ratolí (o d’arengada) o bé cua de lleó? La resposta sembla senzilla, i de fet prou n’és. Ara ho estem experimentat amb una contundència que fa sis setmanes ningú no hauria pogut imaginar. Allò que es diu que al pot petit hi ha la bona confitura ha de tenir alguna base de raó. La globalització vol esborrar les particularitats per construir un mercat únic i universal, en què les excepcions només poden ser tolerades com a accidents pintorescos que serveixen per justificar el turisme. Però s’ha de comptar amb la tenacitat dels països petits, els racons que són resistents i resilients com el poblat de l’Astèrix, que són capaços de maniobrar amb rapidesa, sense haver d’estar presoners de les megaloestructures d’estats elefantiàsics, que han crescut durant segles per consolidar i perpetuar les castes del poder. Mireu, si podeu, l’extraordinària sèrie francesa Baron Noir (que fan a HBO) per entendre algunes coses sobre com funciona la mecànica dels estats i de l’alta política, i que, en comparació, deixa el president Frank Underwood, de House of Cards, com si fos un minyó escolta. Andorra potser no sigui el paradís sobre la terra. Però si comparem la situació del país amb el que passa a d’altres llocs, aquí al costat mateix, malgrat les tragèdies viscudes, les disfuncions, els dubtes, els possibles errors, podem estar positivament satisfets de ser, i que per molts anys siguem, un cap d’arengada.