Ni en els moments més crítics hauria d’imperar la unitat indissoluble de pensament, perquè aquest comportament anihila qualsevol recerca de solucions alternatives, o complementàries, i ens situa indefectiblement en un escenari d’autoritarisme. Les crides a la unitat amaguen darrere un efecte pervers que fins i tot acaba titllant de poc o mal patriota aquell qui no comparteix algunes de les mesures preses pels seus governants. En moments excepcionals, les decisions també han de ser excepcionals, però això no vol dir que aquestes hagin de ser uniformes i compartides en la seva totalitat. Enlloc està escrit que allò que pensa un govern és el més adequat en un moment en què la situació ens supera a tots. Existeix, i és sa que així sigui, el dret a discrepar; és bo que hi hagi qui tingui les seves pròpies propostes, que les faci públiques i contrasti, que els experts opinin, que hi hagi debat, la gent sàpiga valorar i, al final, podria ser que la suma de tot plegat fossin decisions el més àmpliament compartides. Les adhesions a cegues no són pròpies d’una societat que viu en democràcia, i darrere de paraules com unitat i lleialtat a vegades només s’hi amaguen complexos i febleses. Hem de poder discrepar obertament i hem de poder dir que el que estem fent bé en la lluita sanitària per salvar la pell és altament millorable en el manteniment de la cohesió de la nostra societat. Des del primer dia el paquet de mesures econòmiques havia d’anar acompanyat de les consegüents mesures socials i l’Estat triga a ser aquell escut que protegeix els ciutadans i les famílies més vulnerables, engrandint així la desigualtat social.