Amb el temps que fa que estem immersos en aquesta excepcionalitat hem pogut sentir opinions i interpretacions per a tots els gustos. “Això no és una crisi i tampoc és una guerra. És una pandèmia”, m’agrada perquè, sense desqualificacions ni insults, esclareix molt la gestió que governs d’arreu estan fent de la Covid-19. I què dir d’aquest titular: “Què tenen en comú els països que millor estan responent al coronavirus? Que estan governats per dones.” És d’un estudi (publicat a Forbes, Estats Units) que s’ha viralitzat (!). D’elles se’n valora la celeritat amb què varen prendre les primeres mesures, la proximitat del missatge amb què es van dirigir a la seva gent i la capacitat per transmetre confiança. Més enllà dels debats que puguin generar i del fet que també hi ha països que se n’estan sortint amb homes al capdavant -sanitàriament no cal mirar gaire lluny- no tinc una bona percepció dels inputs que he rebut. Dit al revés, cap d’elles ha sortit envoltada de militars estrellats, ni ha tirat de llenguatge bèl·lic i/o desafiant, ni de paraules grandiloqüents buides de contingut o ha fet rodes de premsa a la carta. I tampoc han parlat de peres quan els preguntaven sobre pomes. Sense voler faltar ningú, però deixant clar que parlem de la Covid-19; alguna cosa de cert hi ha quan amb 193 països al planeta (ONU dixit) i només 10 governats per dones; 7 surten a l’article. Són la cancellera Angela Merkel (Alemanya) i les primeres ministres Katrín Jakobsdóttir (Islàndia), Erna Solberg (Noruega), Mette Frederiksen (Dinamarca), Sanna Marin (Finlàndia), Tsai Ing-wen (Taiwan) i Jacinda Ardern (Nova Zelanda).