No sé vostès. Jo no he estat mai gaire maniàtic, ni allò que en diem hipocondríac. Tampoc hipercondríac. Normal, diria. Condríac, si se’m permet el neologisme. Com tothom, vaja, a la ratlleta del mig, a la part més gran del formatget de les estadístiques. La hipocondria, segons descriuen els psiquiatres, és un desordre d’ampliació somàtic que implica una hipervigilància sobre el cos o la ment a la recerca d’indicis de malaltia, siguin reals o no, i qui n’és viu aquesta obsessió amb una enorme angoixa. N’és un exemple clàssic monsieur Argan, el protagonista de la darrera comèdia de Molière, Le malade imaginaire, que patia tant per la seva fragilíssima salut, amenaçada per tota mena de malalties, que buscava un gendre metge. No dec ser l’únic que, en les darreres setmanes, està a l’aguait dels missatges subtils que va emetent cos –o aquella part trapella de la ment, l’inconscient–. Que si una raspera imprevista, si aquella, una punta de mal de panxa… Un esternut a destemps, aquell mal de cap que no acaba d’anar-se’n i que no saps si combatre amb paracetamol o amb ibuprofè, un mareig, un episodi de cansament sense causa especialment justificada. Tens el termòmetre a l’abast, però no goses anar-lo a buscar i et prens la temperatura a la manera de la padrina, amb la mà al front. Vas a dormir amb l’esperança que l’endemà aquell rosec hagi desaparegut. Mires els testos online, les aplicacions de mòbil, i les omples creuant els dits com si el resultat que et donen hagués de ser un viàtic. Algun dia, més aviat que tard, s’acabarà aquest malson. No sabem com serà la nova normalitat, però, si més no, tornarem (espero) a ser condríacs.