Si mai m’haguessin dit que les grans empreses petrolieres dels Estats Units pagarien per desfer-se dels estocs hauria pensat que em prenien el pèl, i amb raó, perquè una cosa així ni havia passat mai ni semblava gens versemblant que pogués passar fins fa tot just unes setmanes. Però ha passat, segons llegia dimarts, a causa de l’ensorrament de la demanda fins a nivells ínfims. I no és l’únic fet impensable del qual hem tingut notícia els darrers dies. La setmana passada es publicaven unes fotos captades des d’un satèl·lit on es veia l’aigua de la badia de Venècia d’un blau intens, com no es veia en molts i molts anys; i a un bon nombre de les ciutats més poblades, i més contaminades, del planeta els índex de pol·lució de l’aire han baixat pràcticament a nivells d’èpoques preindustrials. El que els éssers humans no hem sabut aconseguir després d’anys i anys de discussió, de les reiterades advertències de la comunitat científica i d’un munt de cimeres per mercadejar amb les quotes d’emissió de gasos hivernacle, s’ha acabat produint en qüestió de setmanes per l’acció d’un microbi del qual ningú no havia sentit a parlar fins al febrer. Si realment fóssim éssers racionals, tal com ens agrada autoproclamar-nos, el que estem vivint el darrer mes i mig ens hauria de servir com una gran cura d’humilitat per adonar-nos de la nostra fragilitat. Som capaços d’enviar ginys prodigiosos a l’espai a la recerca de vida extraterrestre, mentre encara desconeixem en gran part com conviure amb moltes de les formes de vida que ens envolten, potser perquè periòdicament ens enfronten amb la nostra gran feblesa.