No em dol reconèixer que estava equivocat. El Covid-19 ha vingut per quedar-se, no era una “grip” qualsevol. Dit això; entre vostè i jo he de confessar que començo a estar fart d’“agafar forces”, tip que m’assegurin que “me’n sortiré/ens en sortirem” i cuit dels gestos solidaris i campanyes de famosos de tot pelatge i condició que han envaït fins al darrer racó de la nostra esfera/vida privada (pretesament). Sí, sí... ja sé que tot es fa amb la millor de les intencions. Avui fa 44 dies (?) que ens van confinar. Sense que ningú s’ho prengui malament, sembla que els únics que treballen –a banda del sector sanitari i la resta de serveis essencials– són els publicistes. De fet, a jutjar pel nombre de campanyes tant del sector públic com del privat que ens bombardegen constantment, han d’anar desbordats. Potser ja n’hi ha prou. Potser seria hora d’aixecar la mirada, per veure-hi una mica més enllà i esbrinar de quina “normalitat” estem parlant. A la vista dels esforços
–llegeixis euros, dòlars, lliures esterlines, etc.– que s’hi estan abocant (a cabassos) queda clar que és la del lliure mercat. La “normalitat” del capitalisme hardcore neoliberal que, ves per on, és la que ens ha dut fins aquí. En aquesta crisi sembla que han après la lliçó i malden per veure com aprofitar-la, ara que ens tenen tancats a casa ben acollonidets. Lliure mercat? De tot, menys de persones. No els tenen ja controlats a la Xina amb el Sistema de Crèdit Social i són 1.200 milions d’ànimes! Doncs a què estem esperant. Ni drets, ni llibertats, ni privacitat, ni hòsties amb vinagre! Pel lliure mercat de capitals, el que faci falta i més!