Passa Sant Jordi, i ni tan sols ha tingut la delicadesa de ploure. Passen els dies i estem com encallats. Mirant de buscar sortides per quan s’obri la porta. Però la porta no s’obre. No prou. No encara. Fent rugir el motor, però sense deixar anar el fre de mà. Hauré de canviar de metàfores. No tinc ni permís de conduir. De fet, fins als setze llargs estava convençuda que el canvi de marxes servia per remenar la benzina. Ben cert. Ara que, després de tot, qui diu que res tornarà a ser com abans? És clar que, qui vol tornar on érem abans? Els que vivien dempeus, tornaran a caure dempeus, no patiu pas. La resta, ves. De vegades el destí fa ziga-zagues curioses, i el karma ja no és el que era. On s’és vist, esperar un quid pro quo de la vida? La novetat dels darrers dies és el nou format de les rodes de premsa de govern. Ara, amb cameos ministerials. Des d’aquí, el meu suport a tots ells. Als ministres, és clar, però també i sobretot, als i les periodistes, que com tots els serveis essencials han estat des del primer dia jugant-se el físic a la feina, amb la millor voluntat i no sempre les millors condicions. Suposo que després dels entrenadors de futbol, són els professionals que troben que tothom pot fer la seva feina millor que ells. Mentrestant, ens anem adaptant a les noves rutines. Ja no se m’entelen (tant) les ulleres amb la mascareta. Començo a tenir clixats els senars del barri. I si no obren aviat les perruqueries pot esclatar una guerra civil o produir-se un canvi de paradigma. Tot podria ser. No tot és dolent. Tan sols incert. Com el color dels teus cabells.