La nostra societat no es divideix entre homes i dones, bons i dolents, o nacionals i residents, sinó que som parells o senars. Com si d’un signe d’identitat fos, ens sentim empàtics amb un col·lectiu que formen els que pertanyen al mateix grup que nosaltres. De fet ens trobem pels carrers, ens fem una mirada còmplice, quan sortim a passejar conscients que són dels nostres. De cop empatitzem amb aquests desconeguts que tenen els mateixos horaris que nosaltres per respirar aire pur i que es calcen les esportives per córrer, encara que no ho havien fet mai abans. Els que com nosaltres senten que en el seu torn sempre plou o fa fred mentre que el dia abans el sol lluïa. A l’individu sempre li ha agradat i el fa sentir segur saber que té una pertinença a un col·lectiu amb el qual comparteix alguna cosa, aficions, ideologia, creences, cultura o en aquest cas sortides autoritzades en temps de quarantena. Aviat sortirem tots al carrer sense limitacions i deixarem aquesta divisió. Serà després de netejar armaris, acabar les reserves de cosmètics, de fer videotrucades a l’hora de l’aperitiu o d’haver après a cuinar. Ens esperen cues a un metre a fora dels establiments, aforaments al 30%, mampares a tot arreu, mascaretes i més mascaretes i distàncies socials que van en contra de la nostra cultura càlida. Deixarem llavors de ser parells o senars per ser potser immunes o negatius, i ho recordarem com una anècdota de l’època en què el número del dia condicionava la nostra llibertat de sortir. Seran uns altres temps en aquest nou escenari de pel·lícula de ciència-ficció.