La cosa es mou de pressa i de les campanyes de pensament en positiu, hem saltat al que s’ha denominat com a Nova Normalitat. El primer pas cap a aquesta NN és el desconfinament. Una eina que cada país s’està fent a mida en funció de com li ha anat fins ara. Volem creure amb totes les nostres forces que estem capacitats per gestionar la desescalada de la pandèmia. No pot ser d’una altra manera. A nivell global és prou clar que l’NN de nova en tindrà ben poca cosa. No costa gaire de veure. Ara que, mediàticament parlant, la Covid-19 està tocant sostre al nostre entorn més proper, els mitjans obren el focus informatiu i, oh, sorpresa, la realitat, tossuda com ella mateixa, ens escup a la cara que la gent que ho està passant pitjor, la que més està partint l’impacte de la pandèmia, són els mateixos de sempre. Les classes més desfavorides, els aturats que ja estaven en precari o els que viuen directament a la misèria. Els desocupats, els treballadors submergits, les famílies en risc d’exclusió, gent malvivint en barris marginals, que massa sovint anomenem “populars”. Milers, milions de persones pels qui la Nova Normalitat no és cap novetat. La meva filla gran diu que soc un escèptic més aviat pessimista. Pensar com està el planeta no em dona arguments per rebatre-la. Afortunadament, i dic afortunadament, ja m’ha deixat clar més d’una vegada que a la seva generació no els agrada el que fem i com ho fem. Espero que la seva ràbia esdevingui l’energia que els doni la força per canviar el món. Perquè visquin una normalitat veritablement nova. Malgrat tot, l’esperança és la darrera cosa que om perd, no?