Confinament i presó

Ara que hem passat uns dies confinats a casa, l’escrit d’avui em porta a pensar en la presó, la presó de veritat, aquella on les persones es veuen privades del bé més preuat: la llibertat.

No acostumo a llegir la premsa esportiva, en tinc prou amb la secció que dediquen els diaris de més tirada a l’esport, però l’altre dia en un requadre de La Vanguardia em vaig fixar en una entrevista feta a Sandro Rosell a El Mundo Deportivo que em vaig llegir amb interès.

Com saben, Sandro Rosell es va passar dos anys la presó, en presó preventiva, per un suposat delicte del qual, al final, va ser absolt per l’Audiència Nacional.

Dos anys privat de llibertat, per la senzilla raó de ser president del Barça, càrrec al qual Sandro va renunciar en presentar-se la querella. Explica Sandro en l’entrevista que abans de ser president del Barça mai li havien fet una inspecció fiscal; des que va arribar a la presidència, 72 actuacions. I, la traca final, amb la suposada pertinença a organització criminal i blanqueig de diners per un afer en el qual, ni la mateixa federació brasilera, la principal implicada, havia reclamat res. Una caça de bruixes amb totes les de la llei.

Rosell diu a l’entrevista que estar confinat no li costa gens, que comparat amb els dos anys de presó quedar-se a casa és com aigua beneïda i que està agraït de poder viure el confinament amb la família.

A l’entrevista també té paraules d’agraïment per al seu amic i soci l’empresari andorrà Joan Besolí, jutjat per la mateixa causa, amb qui va compartir la cel·la. Explica Rosell que Besolí va ser importantíssim i fonamental i que sense ell no hauria aguantat la presó. Sens dubte, una bona i ferma amistat.

La seva reflexió em fa pensar també en els presos polítics catalans, jutjats, en aquest cas condemnats per una sedició que sols va existir en la ment del qui els van inculpar i condemnar.

Vergonyós! i si a la majoria de nosaltres se’ns fa difícil la quarantena, no vull ni imaginar-me com ho van passar Rosell i Besolí.

Una cosa són quaranta o cinquanta dies a casa; una altra de ben diferent 644 dies a Soto del Real.

I també se’m fa molt difícil pair com persones que lluiten per unes idees polítiques i que sempre han condemnat la violència hagin estat condemnats per una violència inexistent. És una incongruència tan descomunal que costa assimilar.

Així que aquesta tribuna va per a ells. Per als qui ho van patir i els qui ho pateixen.

Perquè una vegada més quedi constància del que és la injustícia, per molt que la imparteixi la justícia, perquè, excepte casos flagrants, ningú hauria de passar tant de temps a la presó esperant un judici… perquè, a l’hora de la veritat, ningú els retornarà a Rosell, ni a Besolí, els 644 dies de presó, com tampoc als presos polítics: Jordi Cuixart (932), Jordi Sànchez (932), Oriol Junqueras (915), Joaquim Forn (915), Raül Romeva (806), Dolors Bassa (806), Jordi Turull (806), Josep Rull (806) i Carme Forcadell (775) el temps que els han robat.