La pandèmia és devastadora, sí, en vides i en trasbals econòmic i social. Però com passa amb les desgràcies, té alguns (pocs) aspectes positius. Els cels sense les ditades de vapor que obren els avions, la natura –malgrat els muntatges de broma, que omplen el Gran Canal de Venècia de flamencs– que recupera terreny (o si més no així ens ho sembla) gràcies a la reculada humana. Poca cosa, és veritat, i provisional, perquè així que ens deixin anar una mica de corretja es tornarà al nivell de follia habitual. Una altra derivada és la de les modificacions en els patrons del son. No hi ha emissora de ràdio que no hagi dedicat estones a la presència d’un metge especialista en trastorns del son. Segur que hi ha gent que dorm menys, i pitjor, o més malament. Hi ha tensió ambiental, i el fet d’estar més o menys reclusos a casa nostra no ha d’ajudar a tenir un son de qualitat. No és el que passa a un servidor de vostès, que dorm dues hores més que abans i sense química. En el que sí que coincideix tothom és en la percepció que se somia més. Els metges asseguren que no, que somiem igual que sempre, però que el fet que no soni el despertador fa que recordem amb més claredat l’últim episodi. No n’estic tan segur. Estic convençut que somio més, i cada dia, en llevar-me, els recordo, abans no s’esborrin com un dibuix en la sorra. Són escenes socials, urbanes, de gent, de moviment, de corredisses i actes socials. Absurds, amb encadenaments i resolucions insòlits, com passa amb els somnis, però amb un contacte estrany i amable amb una realitat anterior. Encara gràcies que no són malsons, que aquests sí: viuen en la vigília, als carrers i als hospitals.