M’imagino l’escena i puc entendre-la, compartir els seus sentiments. En un altre context, sense pandèmies ni estats excepcionals, a casa farà un any va morir la mare i en farà ja cinc que ho va fer el pare. Els tres germans vam tenir la possibilitat d’estar amb cadascun d’ells fins al final. Els vam acompanyar en tot el procés fins al seu decés, i dins del dolor que et provoca qualsevol defunció d’una persona estimada, l’acompanyament fins al darrer moment de l’expiració és sens dubte el que més t’alleuja davant d’una mort anunciada. En plena pandèmia de la Covid-19 dia rere dia se succeeixen els casos de persones que moren amb l’únic acompanyament de la solitud de la cambra hospitalària. L’últim adeu que els familiars poden donar al seu ésser estimat, si és que el poden donar, passa sovint per una presència dels familiars més directes al voltant del llit davant del cos ja sense consciència una estona abans que en les següents hores acabi traspassant definitivament ja sense ningú al seu costat. A l’aïllament que han viscut de la seva persona estimada, s’hi afegeix el dolor immens de no haver pogut compartir amb ella ni les darreres estones de consciència ni els moments abans de morir. Un doble dolor: el de l’aïllament i el de no poder tancar el cicle emocional que t’hi uneix. I a tot plegat s’hi afegeixen les restriccions de no poder fer la vetlla al difunt, ni rebre presencialment les condolences; tot ha quedat relegat a missatges de whats, de correu electrònic o, com a molt, alguna trucada telefònica o videoconferència. El terrible record de la solitud amb què vas acomiadar la persona estimada, conscient com ets que ella va morir en solitud.