Entrem de ple en les fases de desescalada i amb elles sortim parcialment del confinament que ens ha tingut tancats vuit setmanes. Comencem, encara que sigui en el nostre imaginari, a veure més enllà i a il·lusionar-nos amb la possibilitat de retrobar amics i familiars i fer alguna escapada no sabem on. Sortim al carrer, anem a córrer, amb mascareta, i a poc a poc restablim l’operativitat d’alguns sectors econòmics. Aquesta ha estat segons els experts la primera onada que ens ha agafat desprevinguts, caldrà veure quan venen les altres i quina es la seva intensitat. Preguntes com si estarem o no sotmesos a confinaments intermitents, si portarem a sobre un carnet d’immunitat, i l’ombra dels rebrots amb la sortida al carrer i una aparent relaxació de la població. Dubtes sobre els següents passos a seguir en una crisi sense precedents en què sobre la marxa s’han hagut de buscar solucions. En què cada país s’ha vist obligat a gestionar una situació desconeguda i ha establert les seves pròpies estratègies que han i van corregint seguint la fórmula d’assaig-error. Amb una economia de guerra que com un tsunami arrossegarà famílies, individus i empreses, amb impacte directe a la línia de flotació del PIB i per tant a les butxaques dels ciutadans. En un nou escenari sense albirar quan podrem pujar a un avió, com anirem als llocs públics i quines formules trobarem per reflotar. En un desconcert que ens obliga a ser adaptatius i modelables a la que diuen postnormalitat.