Sembla mentida que tots siguem tan llestos, i al mateix temps tinguem tants problemes de comprensió lectora. Que tots tinguem tantes coses a dir, i tanta dificultat per expressar-nos de manera coherent. Que tots siguem tan solidaris, però ens costi tant cedir espai de la nostra mediocre normalitat per mirar de compensar la balança. Els seguidors de la sèrie espanyola La casa de papel m’entendran si els parlo dels “Arturitos”. Aquells personatges que només generen enfrontaments, tensions innecessàries, posant en risc la resta, i amb l’afegit de creure
-perquè realment s’ho creuen- que estan en el costat dels “bons”. Sembla mentida que costi tant d’entendre que no som illes. Que el que fas als altres t’acabarà rebotant a la cara, tard o d’hora. I això va per als propietaris de pisos que collen la gent, per als empresaris que aprofiten els ERTO per fer neteja, o els autònoms que es pensen que demanant ajudes podran estalviar-se quatre duros de les despeses de funcionament. Però també per als que només miren per la seva butxaca, per als que busquen culpables en comptes de plantejar-se quina és la seva quota de responsabilitat en el problema. I això va per als que surten cada dia -encara que no toqui-, per als que no es posen bé la mascareta- perquè és incòmoda-, els que sempre trobaran una justificació a la seva manca d’implicació, si això els suposa el més mínim contratemps. I així anem, de pet cap a l’abisme, amb la sensació que tot està perdut i que -tant per tant- és just, si això és el millor que hem estat capaços de fer fins ara. Ei, però tranquil, que la culpa segur que no és teva.