Arriba una dona de mitjana edat, separa la cadira, i, més que asseure’s, es deixa caure al temps que exhala un sonor sospir que expressa satisfacció i alleugeriment a parts iguals. Tot seguit, altres persones, totes amb una evident expressió de felicitat a la cara, van ocupant les cadires al voltant de la taula mentre fan un senyal al cambrer perquè els atengui. La imatge dura uns quants segons, però són suficients per demostrar com un fet tan quotidià que mai no hauria estat notícia a cap informatiu ha esdevingut una mena de símbol del retorn a les velles rutines socials, ni que sigui a mitges, després de setmanes tancats a casa. Tan se val si fa bon temps o si el cel amenaça pluja; des de dilluns, el sol fet de seure a una terrassa és un acte d’afirmació personal i d’alliberament col·lectiu, i alhora una manera de conjurar la por a contraure la malaltia i convèncer-nos que ja hem començat a transitat el camí de retorn a la normalitat. Casualment, l’endemà que els informatius es fessin ressò de la reobertura de les terrasses de bars i cafeteries va ser el Dia internacional de la infermeria. A diverses ciutats, infermeres d’hospitals i de centres d’atenció primària van aprofitar l’ocasió per denunciar públicament la precarietat amb què han de treballar i reivindicar un sou digne. Alguns responsables polítics es van sumar a les manifestacions de la jornada per reiterar l’agraïment i el reconeixement a la feina que fa el personal sanitari en un moment tan complex com l’actual. Sobre les seves demandes, però, no van badar boca, la qual cosa és una altra mostra que, definitivament, som en camí de recuperar la normalitat.