Creat:

Actualitzat:

Si l’Albert Villaró ens parlava dimarts de la fragmentació de la societat i dels compartiments estancs en els quals ens hem reclòs des de fa ja dos mesos, és possible que aquesta situació ens hagi permès, o almenys ens convidi, valorar les petites coses, els petits formats dins de la seva complexitat. Hi ha grups musicals que passen a la història per la seva gran capacitat de connexió amb el públic. Ja sigui per les melodies de les seves cançons o per les lletres que s’inoculen a la teva ment i hi romanen per sempre. Antònia Font és un d’aquests grups que han provocat aquest efecte en molta gent al llarg de la seva carrera fins que van plegar un maleït 2013. En el seu llegat ens han deixat un magnífic concert que van fer al Liceu el 2008 on repassaven els grans èxits de la seva trajectòria adaptats per ser tocats amb orquestra simfònica. És sublim. Antònia Font ens parla, perquè les seves cançons ens continuen parlant malgrat la separació del grup, de coses senzilles però que alhora ens convoquen a una mirada més reflexiva. Música i lletra que et conviden a la soledat i la intimitat, encara que sigui sota una melodia alegre que sense adonar-te et fa moure el cos al seu ritme amb un somriure que pot arribar a semblar estúpid. Algú ho qualificarà d’absurd i contradictori, i per això la dificultat dels crítics musicals d’encaixonar el grup en un estil concret. Però només cal escoltar amb deteniment les seves lletres per adonar-se de la dimensió del tema. Valorar les petites coses, les petites passes que fem en el dia a dia, fins i tot aquelles que poden semblar més banals encara que al final la melodia que t’acompanyi sigui d’Alegria.

tracking