L’esser humà no és obedient per naturalesa, ni noble ni sincer. No li agrada la submissió, tret d’algunes fantasies que la literatura ha explorat sobradament, ni que li diguin el que ha de fer. Sap de tot i es perd en il·limitades discussions de sobretaula sobre els més variats temes. Li agrada sortir, discutir, portar la contrària i creure que posseeix la veritat absoluta. No ens equivoquem mai, la culpa dels errors acostuma a ser del del costat, i si alguna cosa no surt bé ja ho havíem dit però no ens havien volgut escoltar. Ens costa que ens posin limitacions i restriccions per allò de no posar portes al camp i que ens diguin què hem de fer i què no. Saltar-se les normes és l’esport mediterrani, sense risc no hi ha emoció, és la sal de la vida. En situacions com aquestes es veu encara més com influeix el clima i la cultura en el comportament humà. Les necessitats primàries que prenen més força després de tants dies de confinament, i suren les sortides furtives, les festes clandestines i les fugides a la muntanya. Res que no sigui previsible i imaginable, naturalesa humana, la mateixa que ens fa assenyalar com a inquisidors amb el dit els que incompleixen les normes bàsiques. I en paral·lel la hipocresia dels que alliçonen per davant i fan el contrari en la intimitat. Els que viuen de publicitar la seva perfecció amagant les misèries darrere les cortines del l’escenari en què viuen. I és així, per voltes que hi donem, com deia Billy Wilder al final d’una de les seves obres mestres, perquè ningú és perfecte per molt que s’ho pensi.