Que poc que sobta veure que futbol i política, enteses ambdues activitats com a espectacle, comparteixen cada cop més trets. El malestar al món del futbol, des que es parla de reprendre les competicions sense públic, és la carnassa que alimenta les tertúlies, a falta de res millor per queixalar. El públic és el jugador número 12, poca broma! En canvi, en la política aquest assumpte potser no sembli tan evident. Amb el confinament la virtualitat, necessària per donar exemple, s’ha aplicat des de les reunions d’alt nivell fins a les rodes de premsa. No semblava que canviessin gaire les dinàmiques del joc, més enllà dels (im)previsibles ridículs tècnics. Als hemicicles parlamentaris la cosa ha anat diferent. D’un parell de setmanes ençà el Primer Ministre britànic ha sortit esquilat de les sessions de control als Comuns. Ep, Johnson és el maldestre despentinat de sempre, amb l’argumentari populista que l’ha dut a Downing Street. Tot i així les cròniques expliquen que davant les preguntes de Keir Starmer, el nou líder del partit laborista, s’ha quedat sense paraules; dispers, imprecís, nerviós i perdut... El motiu és molt simple, li faltava la claca, els 360 i escaig diputats i ministres conservadors que omplen la cambra, comportant-se tal que hooligans contra qualsevol cosa que considerin un atac al seu líder. És el que té usar i abusar del populisme i la demagògia en política (sigui del color que sigui). Amb els hooligans funciona sola. Quan han d’activar el cervell per argumentar i raonar, sense el seu escalf, esdevenen líders buits i, el que es pitjor, queden com el que realment són.