Diuen que l’experiment andorrà de salut pública, el doble cribratge massiu de pràcticament tota la població, està fent que, finalment, algú comenci a aixecar les orelles. Després de dècades –què dic dècades, segles– de considerar els andorrans una mena de pirates de muntanya, un accident insignificant de la història, una singularitat curiosa de la geografia europea (però no del tot inofensiva), podria ser que hi hagués algú que comenci a mirar-nos amb ulleres amb una altra graduació, més adequada per contemplar la realitat, que sempre és més complexa del que sembla i sol fugir dels tòpics. Naturalment, pot ser flor d’un dia, i que aquesta percepció sigui il·lusòria, o pot passar que ens la matisin de seguida amb les objeccions habituals. Oh, com que tenen diners. Oh, com que són petits tenen capacitat de maniobra. Oh, com que són fora d’Europa i fan el que els rota. Oh, que si els assessora en tal, que és no sé què. Oh, que si naps i que si cols. Tot això està molt bé. Els fets són sagrats i les opinions, lliures i de geometria variable. Ara ja està fet. Però es corre el perill que l’esforç sigui el del nàufrag que aconsegueix instal·lar-se a l’illa deserta i sobreviure amb cocos i que ha après a pescar amb les mans, però que no arriba mai el rescat. Amb la política erràtica de quarantenes europees, amb les fronteres travades, i sense data previsible d’obertura, tant a una banda com a l’altra, potser no haurà servit de gran cosa haver estat, per primer cop a la història, dels primers de la classe.