La política s’ha convertit en alguns llocs en un circ que poc té a veure amb l’altura que se li suposa. Sota una carpa de ratlles de colors virtuals assistim a l’enèsima funció d’un espectacle esperpèntic i tragicòmic. Funàmbuls, domadors de feres, pallassos i acròbates de barra se succeeixen en el números més inversemblants sobre la pista de sorra. Declaracions i contradeclaracions, posades en escena estudiades fent equilibris en pactes que canvien en cada nou escenari, lluites fratricides per acaparar titulars i sortides de to més pròpies d’una sit com que de dirigents amb dures i serioses responsabilitats. A l’altre costat els tertulians a sou, les noves estrelles mediàtiques emergents, a la majoria de cadenes privades, competint amb carnet a la mà com vedets per un minut de glòria, invocant teories de la conspiració i aixecant o enderrocant governs amb la mateixa facilitat que es posen i treuen les plomes. Venedors de fum i opiacis, encantadors de serps sense escrúpols, subordinats a la dictadura de la demagògia en què l’important és tenir seguidors, likes a cop de sensacionalisme. I el ciutadà, que segueix confiant consumeix més encara aquest xou, buscant evadir-se i es manté inalterable, insensible a qualsevol escàndol o trifulga, perquè a base costum s’immunitzen. Malabars i jocs de mans en què res és el que sembla i en què la piloteta sempre s’amaga a la casella que no veus. Focs d’artifici que embriaguen i ennuvolen les ments pures.