La Covid-19, que ha fet la volta al món i, en calent, semblava que no feia distincions de cap mena a l’hora de contagiar gent a tort i a dret, al final ha resultat que sí que en fa (de distincions). Amb la perspectiva que ofereix el relativament poc temps que ha passat, les xifres mostren que on ha fet més estralls, on s’ha acarnissat i està deixant més víctimes, és entre la població dels estrats socials més humils i desafavorits... clar i català, entre els pobres (maleït llenguatge políticament correcte). I en aquest escenari, curiosament, ho està fent sense distincions de nacionalitat de cap mena, continent o hemisferi. Sóc conscient que el tema m’ha absorbit fins a abusar-ne... Vull creure que més o menys com a tothom. Però m’he fet el ferm propòsit d’esmenar-ho. M’he posat en mode Think Positive! i crec que a poc a poc ho assoliré. Ho escric sincerament convençut. Si fa falta em desdiré de passades afirmacions, fruit de moments foscos i poc afortunades. Hem de tornar a la normalitat. La mateixa normalitat que vivia Florian Krammer, viròleg a l’Hospital Mount Sinai de Nova York que aquesta mateixa setmana explicava en una entrevista que, abans de la Covid-19, s’enfrontava a un enemic molt més perillós i complicat. Un virus capaç d’infectar un terç de la població mundial i que cada any canvia tant la seva composició (en llenguatge tècnic en diuen “mutar”) que s’ha de fer una vacuna nova. Tot i així el patogen en les seves variants –estacional o pandèmica– mata al voltant de 650.000 persones anualment. El nom el sap tothom: grip! La normalitat també era això i sembla que no li treia la son a ningú.