Un dels primers signes de maduresa és acceptar que no pots –i no és bo– que caiguis bé a tothom. De fet, quan més bé caus –així, en general– pitjor. Quan en un país com el nostre ningú malparla de tu, malament rai. Em sap greu si us pensàveu que era perquè sou bona gent. No necessàriament una cosa va lligada amb l’altra. Per això, ara que ens hem adonat del que realment importa, hi ha qui ha redescobert la importància de l’amistat. Més enllà de coneguts, saludats i cagamandúrries, que diria en Carles Riba. Em considero una persona afortunada. Tinc bons amics. Alguns amb qui hem pogut reconèixer el nen i la nena que vam ser. D’altres, amb qui hem compartit pous molt fondos, d’altres, retrobats: hi ha gent que te l’estimes encara que no vulguis, deu ser part del seu encant. No sé si també és senyal de maduresa, o l’esperit de supervivència, el que ens fa a les dones fer de les amigues un puntal en la nostra vida diària. Un referent que es fa més necessari a mesura que ens fem grans. L’amistat femenina és un saludable exercici que ens fa més sàvies, més generoses i resilients. Enrere queda la competència absurda que ens han volgut fer creure que ens enfrontava. Ja hem après que aquesta guerra no és la nostra. I el concepte de tribu, més que mai, és el que ens fa fortes quan aprenem a sumar. Aquestes dones que riuen amb tu, i que t’acompanyen en silenci quan no hi ha paraules que valguin. Que hi són. Que saben estar. Persones que ens acompanyen en un tros més llarg o més curt del camí, però que seran sempre eternes. La família que triem i amb qui avui brindem per molts anys.