És la primera solució que se’ns acut quan un aparell informàtic no funciona (i el primer que suggereixen els tècnics). L’apagues a la brava i el tornes a engegar, amb l’esperança que no només anirà bé, sinó que totes les finestres i aplicacions que tenies obertes abans de la pana es tornaran a obrir, que durant el procés no hauràs perdut cap gota d’informació i que la malfunció del sistema (ja sigui del hard o del soft) que ha justificat la maniobra quedarà resolta per art de màgia. Ara estem fent el reset. Una reiniciació que és monstruosa, total, que ens afecta a tots els nivells i en tots els àmbits. Des de la més íntima i familiar fins a la col·lectiva, amb unes implicacions que ningú no està encara en condicions de preveure. La pantalla encara no s’ha encès. Se sent el ronc del disc dur, el ventilador que comença a girar. S’ha carregat la BIOS, i ara és el torn del sistema operatiu. Ara aguantem la respiració. I tenim, qui més qui menys, la sensació incòmoda que estem en una situació en la qual no podem ni decidir ni controlar gran cosa: tan sols creuar els dits i esperar, que al final, ens en sortim sense prendre gaire mal, fent el recompte i assegurant el record de les víctimes, preparar-nos per a escenaris de futurs incerts de la millor manera possible. Sembla una empresa insuperable, però també hem de tenir present que, des d’on venim, els períodes de dolor, de patiment i d’incertesa han estat més aviat la norma que no pas l’excepció. I que, com sempre, d’alguna manera hem tirat endavant.