La crisi que va començar l’any 2008 es definia al país com una doble crisi –estructural i conjuntural– i la seva conseqüència va ser el cru acarnissament en determinats sectors de la societat i en el teixit productiu, mentre que alhora es manifestava una pressió exterior perquè Andorra avancés en el procés d’homologació fiscal amb la resta de països de l’Europa occidental. La medecina que aleshores es va aplicar va ser l’austeritat, guiats per una troica europea implacable. Encara ressonen les infames frases de “fer més amb menys” o “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, paraules que pretenien culpabilitzar i fer pagar a les famílies el desastre financer. Urgia en aquell moment, doncs, canviar de model, reconvertint determinats sectors, diversificant l’economia i reorientant les polítiques públiques. Per fer-ho calia que el millor del nostre talent és posés a pensar el país, o repensar millor dit, per tal que a mitjà termini estiguéssim amb més possibilitats, més oportunitats i més forts, és a dir, creure en el país i la seva gent. La pandèmia inesperada arriba en terreny moll, sense haver fet aquest debat, amb sectors de la nostra societat encara sota els efectes de la crisi financera i un teixit productiu molt tocat o, en el millor dels casos, tot just recuperant-se. N’hi haurà que s’acabaran d’enfonsar, mentre que d’altres amb prou feines sobreviuran i uns altres estaran més ben situats per aprofitar les oportunitats. Però el que no hauria de fallar de cap de les maneres són les polítiques públiques i la inversió per redreçar l’economia i aplicar les mesures socials que esdevindran necessàries.