Sí, som profundament ignorants. I ho som perquè ni tan sols sabem què no sabem. Quan pensàvem que ho havíem vist tot un virus, de la família de la grip, ens obliga a tancar-nos a casa i canviar totes les nostres rutines. Salten pels aires milers de suposicions i costums, deixem de consumir, de contaminar, de relacionar-nos, de sobte, de cop i volta. Ens adonem de la nostra ignorància en veure’ns confrontats davant el mirall enmig de la incertesa i els dubtes, empesos a elevar-nos per veure un punt de vista més global, ser el que diuen ara disruptius, aprenent a fer les coses de nou. Ignorància o incompetència a afrontar allunyaments, distàncies i aïllaments involuntaris que ens han abocat a la tan injuriada soledat, i buscar-nos a nosaltres i posar davant les nostres pors, aquelles que tenim amagades sota la catifa i que ens fan tancar els ulls cada cop que l’aixequem. Ignorància en els processos que ens fa aprendre noves tecnologies i enfocaments per continuar sent productius, que la roda giri. Ignorància científica davant un virus desconegut al qual no sabem com combatre i amb eines escasses que obliguen a canviar constantment les estratègies. I avui ens desconfinem, més ràpidament fins i tot de les previsions, tornem a sortir lliures a uns carrers que havien estat nostres, i dilluns a travessar les fronteres que ens apropen a nous horitzons… aquells que formaven part dels capvespres i la crisi ens havia robat. Amb la sensació que tornem a conquerir platges, escalar muntanyes i perseguir somnis, els que hem tingut tant temps de dibuixar.