Ahir a la nit, feia una llista mental de totes les coses que faré avui. Després de més de 70 dies, el cor dubta entre fer l’aperitiu en una terrassa o comprar unes sabates d’estiu. Avui és un dia de retrobament amb totes les rutines que tant hem enyorat. O no. Perquè aquestes setmanes de clausura també han estat una prova que ens ha permès adonar-nos de les moltes coses que fem perquè s’espera que les fem, o que fem simplement per inèrcia, sense valorar si realment volem que formin part del nostre dia a dia. Posats a confessar, he de dir que una de les coses que més enyoraré a partir d’ara és no haver-me de vestir. No em mal interpreteu: he passat tot el confinament en texans i samarretes de tota la gamma de grisos. Sabeu quin descans no haver de pensar què et poses? I qui diu la roba, pot dir qualsevol dels aspectes quotidians que formen part del que se suposa que hem de fer per encaixar: com la depilació, afaitar-se, la manicura, el maquillatge, els sostenidors o les arracades. Quantes d’aquestes coses hem continuat fent o hem deixat de fer durant el confinament? Qui s’ha posat talons per estar per casa? Si més no, i deixant de banda que tothom és lliure de fer el que millor li sembli, el cert és que aquests dies a casa m’han fet prendre consciència de les coses que faig perquè em sento bé fent-les, i de les que faig perquè toca. I ara el dubte, més enllà de la terrassa i les sabates d’estiu, està en si aprofito aquesta nova inèrcia i adopto un uniforme al més pur estil Steve Jobs, o si deixo de posar-me talons mai més.
Si no ens pesés tant la mirada aliena...