Senyores i senyors, sembla que la tempesta va escampant. Ni que l’executiu Sánchez tingui a bé obrir la frontera, la recuperació no serà fàcil. I si les camàndules aquestes de la nova normalitat triomfen, en aquesta megabugada haurem perdut no un llençol, sinó l’aixovar sencer. Ara toca fer recompte, curar ferides, posar pegats i, sobretot, preparar-nos per a la propera. Un dels aspectes diguem-ne sociològics que ha anat destacant la premsa durant aquestes setmanes ha estat la celebració de curses il·legals per carreteres en principi poc transitades. En un país que venera cremar benzina, els cavalls de potència, tenir un esportiu al garatge ha de saber greu. Ja ho entenc, això. Com passa amb els pianos i els violins, la inactivitat els rovella, les corretges s’encartonen, l’oli perd viscositat, les gomes del netejavidres s’assequen. Un veritable desastre. I què millor que recuperar l’esperit dels duelistes: aquells joves aristòcrates, desvagats i nòrdics, que aprofitaven la més petita excusa per desafiar algun congènere, per quedar a punta de dia en un descampat, enredar els respectius padrins, senyors circumspectes amb barret de copalta, comptar vint passes i disparar-se amb uns pistolots de pedrenyal, a primera sang o, en casos especials de tírria, a mort. Bé, aquesta és la visió romàntica de la cosa, la que podríem considerar amb una mica més d’indulgència, perquè és cosa de tradició i Ridley Scott en va fer una fenomenal pel·lícula. En realitat, potser només és la versió, en clau andorrana i contemporània, de la competició, tan vella com la humanitat: a veure qui és capaç de pixar més enllà.