S’ha parlat i s’ha escrit molt que el confinament ens ha fet veure què és allò veritablement important i com l’experiència viscuda durant la crisi sanitària ens mena cap a una nova normalitat, encara difusa i indefinida, però sembla ser que inevitable. Tanmateix, així que hem pogut sortir a estirar les cames i anem recuperant de mica en mica parcel·les de quotidianitat, el que hem pogut constatar és que, de moment, l’única novetat de la nova normalitat és que som una mica més pobres, perquè s’han hagut de destinar molts recursos per posar remei als efectes de la pandèmia, i que a l’hora de reprendre l’activitat econòmica tornem a confiar gairebé de manera exclusiva en la recuperació del turisme i del comerç com a motors principals per fer rutllar el país. Això té una part positiva, com és que moltes de les persones que van perdre la feina fa dos mesos ara tindran l’oportunitat de tornar a treballar; però, en contrapartida, és clar que, sense noves fonts d’ingressos, el dèficit generat durant la crisi sanitària s’acabarà traduint en retallades tan bon punt la sensibilitat social torni a estar anestesiada pel retorn (feliç, al capdavall) a la vella normalitat. És cert que el model econòmic d’un país no es pot capgirar com un mitjó en escassament deu setmanes, i que hi ha mostres de certa voluntat política de trobar-hi alternatives per la via d’incentivar la inversió en sectors empresarials amb una forta projecció de futur però encara amb poca o nul·la presència al Principat. Però és igualment cert que com més temps passa més probabilitats hi ha que l’anunciada nova normalitat, si és que arriba, ens agafi amb el pas canviat.