Estic farta, tipa, de sentir la frase recurrent “és que soc així”, “és la meva manera de ser”. Darrere aquesta coneguda coletilla patrimoni cultural s’hi s’amaga tota una declaració d’intencions: se me’n fot el que em diguis, si no t’agrada t’aguantes, o no penso fer res per canviar encara que et molesti. I és que tot i que reivindicar-se, estar orgullós de com s’és, té també una connotació positiva, arrossega un subtítol en negreta d’immobilisme. Es pot canviar, sí, i està demostrat per estudis científics, que diuen que és de vegades qüestió de voluntat i altres d’estar-hi abocats per les circumstàncies. L’ésser humà creix, s’impregna de l’entorn, el modela, aprèn i desaprèn, sent, s’equivoca, segueix, s’ensorra i s’aixeca. Evolució contínua que fa que no sigueu qui éreu fa uns anys, que de cop no tingueu res a veure amb persones que havien estat importants en el vostre passat. Evolucionen les nostres opinions i emocions que s’encreuen per fer néixer un nou subconscient, experiències que ens fan créixer interiorment, talents i aptituds que completem i un entorn variable que exerceix la seva influència directa sobre el nostre comportament. Així que som així, però perquè volem o perquè no volem modificar-ho. La vida està plena d’escenaris, de pujades i baixades a les quals adaptar-se i aprendre la lliçó ens impulsa endavant. L’immobilisme fa que seguim davant el mirall mirant al passat en lloc de somniar un futur, perquè les limitacions ens les posem nosaltres i l’actitud és un plus que es treballa com els músculs.