Res de més humà que una frontera. Les tenim mentals, interiors, externes, de tota mena. Definides pel fil d’una carena, d’un aiguavessant, o tirades amb regle damunt d’un mapa, resseguint meridians o paral·lels. De vegades, sense justificació ni lògica ni geomètrica. N’hi ha que són permeables i líquides, civilitzades, però també hi ha les antipàtiques, les que estan reforçades amb checkpoints, murs impenetrables, filferrades i camps de mines. D’històriques, inamovibles al llarg del temps, o recents, que han estat producte de matances, guerres, tractats i negociacions. Les fronteres d’Andorra deuen ser de les més estables d’Europa, que deu ser tant com dir del món. Han tingut una evolució al llarg del temps tan escassa que l’homenet magre de Pal que va esmeligar el forçut d’Os deu haver estat qui més ha contribuït a l’expansió territorial del país. Són fronteres amb ports, que donen pas a emprius, amb algunes llegendàries argolles de metall plantades per un remot emperador romà. La benedicció de les fronteres quasi immutables de les Valls Neutres –que han permès segles de pau i han posat les bases de cert model de riquesa i prosperitat–, tenen la seva torna. Un pas fronterer tancat és la negació del país. Dos, encara més. Cada cop que ha passat (i ha passat més sovint que no hauríem volgut) hi ha hagut un gran trasbals. La relativa fortalesa interior té el contrapunt amb el caprici polític o la norma rigorosa aplicada pels altres. Un dia, esperem que ben aviat, algú aixecarà el telèfon i dirà: “Que l’obrin per a tothom, va.” I s’haurà acabat un llarg capítol més d’aquest malson seriat.