“La salut primer de tot, és clar; però dins d’uns límits, naturalment. Perquè si no ens podem guanyar la vida tampoc no tindrem salut, que se la menjarà l’ansietat de veure que el negoci no rutlla, que no podem pagar les factures, i que no ens arriba per omplir l’olla tot els mes.” Aquest deu ser, si fa no fa, el raonament majoritari ara mateix, tot i les advertències que segueix havent-hi el risc cert de nous contagis. Però sembla que ja donem per acabada la crisi sanitària i ens hem bolcat en la crisi econòmica que tenim a tocar; que tot i haver-ne passat una de ben forta fa ben poc (de fet, encara hi ha gent que en pateix les conseqüències) tampoc no sabem ben bé què cal fer per aturar-la. I, per si no n’hi ha prou, encara en tenim d’altres en reserva, com la crisi ecològica derivada del consum desmesurat de plàstics d’un sol ús, no pel personal sanitari, sinó pel conjunt de la població. Que fins ara estava molt bé això de posar preu a les bosses dels supermercats per fer veure que som tan ecologistes (per cert que encara ningú no ha explicat a quina iniciativa beneficiosa per al medi ambient es destinen els cèntims que paguem de més), però portem un parell de mesos que ja no toquem res amb les mans si no duem guants de plàstic d’usar i llençar, i de la nit al dia se’ns refot on van a parar: si serveixen perquè jo no em contagiï, al planeta que el bombin; ja anirem a viure de lloguer a Ganímedes, si convé. I, a més de tot això, podríem afegir la crisi d’informació que patim des de fa tant de temps que ja ni parem atenció. Ben mirat, no ens haurien d’espantar les crisis; més aviat es diria que són el nostre medi natural.